Què et va portar a començar a expressar-te a través de l’art?

Avorrir-me a classe.

El tedi de les hores a les aules de primària va despertar en mi la necessitat d’expressar-me dibuixant als marges dels llibres de l’escola.

Aquells gargots, que probablement encara tinc guardats en alguna capsa plena de pols, van ser el meu primer contacte amb les possibilitats de l’art, alhora un bàlsam per a la vida i una manera pròpia d’habitar-la.

Com descriuries qui ets a través del que fas?

Un cul inquiet.

En els inicis de l’aparició de la IA i d’un futur cada vegada més robòtic, continua fascinant-me la complexitat motora i sensorial del cos humà.

Utilitzar l’entramat de tendons, músculs i ossos que són les mans, sota el timó del sentit i amb les veles de la passió desplegades, és una font inesgotable de gaudi personal.

És com ballar amb moviments improvisats que et recorden la plasticitat del cos mentre alhora compons la música amb la qual vibres.

Que li bombin a scrollejar.

Si algú només veiés el teu treball, què creus que entendria de tu o de la teva manera de veure el món?

Em fa por pensar que algú pugui entendre’m veient alguna de les meves obres. Fins i tot si veiessin tot el que he fet, m’agradaria pensar que només accedirien a fragments d’una totalitat.

Tot i això, sens dubte hi ha una veritat més o menys explícita en la manera com fem les coses que revela qui soc i com em relaciono amb el món.

Com et fa sentir crear en l’espai urbà?

Una cosa que m’agrada de veure un nen petit gaudint dibuixant és que gairebé mai el seu dibuix cap dins del paper.

Si el deixes expressar-se, no trigarà a pintar el terra i les parets, perquè encara no li han imposat una definició concreta del que és l’art.

Intervenir en l’espai urbà és recordar aquesta emoció infantil i veure el món com un llenç.

Tot i que els meus intents amb el grafiti han estat infructuosos —la meva corba d’aprenentatge es bloqueja sota la pressió d’una intervenció ràpida— quan cau un Edding a les meves mans tinc temporades d’escriure versos del bloc de notes del mòbil a les parets dels lavabos que visito.

Poesia amb olor d’orina.

Quines coses de l’entorn, del carrer o de la vida social solen inspirar-te per crear?

El dimoni és als detalls i la gent és la meva principal font d’inspiració.

Tinc el costum d’anar escoltant música pel carrer, però al transport públic, encara que no em tregui els auriculars, paro la reproducció i observo el que passa al meu voltant.

No hi ha instruccions per afrontar les complicacions diàries de la rutina en el món del capitalisme postindustrial, però aturar-se un moment a observar com ho fan els altres et retorna una veritat important:

no estàs sol.

Quina història hi ha darrere de l’obra que presentes?

Malauradament, una cosa és visitar Barcelona i una altra és viure-la.

Els anys que hi vaig viure em van ensenyar amb tristesa que molts dels problemes d’una gran ciutat mediterrània estan travessats sense pietat pel turisme. No és un simple paisatge de fons en la realitat del dia a dia, sinó un monstre famolenc que devora cada rajola urbana. I a cada carrer que conquereix no hi alça una bandera, sinó un menú en diversos idiomes.

És així per moltes raons. Tanmateix, a Barcelona, en el mirall infinit dels aparadors de les botigues d’imants no es parla d’alcohol barat i platja, sinó que en el simulacre baudrillardià de la ciutat, el trencadís gaudinià s’ha convertit en un filtre d’Instagram que ja ni tan sols remet a la seva realitat original.

Per què vas decidir compartir just aquesta peça?

Quan vaig plantejar el treball volia fer alguna cosa que parlés d’aquesta hiperrealitat. Una imatge que defensés els símbols i servís de recordatori de la seva fragilitat si no es protegeixen.

Una samarreta turística per a una botiga que no ven a turistes.

Com influeix Barcelona en el teu treball?

Barcelona influeix en la meva vida com una advertència constant de que de fàcil és perdre l’essència.

En el meu dia a dia, acceptar pagar tres euros per un cafè implica contribuir a la —no tan lenta— destrucció del teixit urbà i de les comunitats que habiten, donen forma i vida al sentit dels centres urbans.

En el meu treball, Barcelona encarna la resistència a assumir influències externes en la meva visió personal de com les coses —les que jo faig— haurien de ser fetes. Un compromís amb la fidelitat al meu propi bon mal gust.

Què t’agradaria que les persones sentissin, pensessin o es preguntessin quan es trobin amb la teva obra al carrer?

Potser és pretensiós, però el que la creació artística m’ha ensenyat —i intento que estigui present en les meves obres— és la possibilitat d’evocar nous mons. No es tracta dels mons en si, millors o pitjors; com a mínim, diferents. Sinó de la possibilitat.

Mark Fisher va deixar ben escrit que el realisme capitalista en què vivim és una ideologia que fa impossible imaginar una alternativa coherent al sistema en què vivim.

Potser som presoners del sistema, però continuem sent lliures de fantasiejar amb alguna cosa diferent.

Per acabar, què opines d’un projecte com Beneno BCN i de la teva participació?

Crec que és esperançador i estimulant.

Cada dia estem més envoltats de les il·lusions visuals de les quals és capaç la IA. En un clima de menyspreu cap al treball artesanal o artístic que s’està deixant, preocupantment, en mans d’una màquina despersonalitzada, es devalua l’esforç creatiu que hi ha darrere de fer una peça.

Saber que hi ha gent que valora aquest procés a tots els nivells i que ha decidit crear una plataforma de difusió i resistència artística contra un model de curator allunyat de les lògiques dels algoritmes és un alleujament molt reconfortant.

Gràcies, Beneno, per comptar amb mi i totes les meves benediccions perquè el projecte continuï endavant, donant-se a conèixer i coneixent nous artistes. Ha estat un veritable plaer.